El Temps
Xavier Aliaga
20 DE FEBRER DE 2017
«Hi ha novel·les que poden ser versemblants, però aquesta havia de ser veritat»
Una commovedora història de tragèdies creuades, ‘El setè àngel’ (Edicions Proa), de David Cirici, fou la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi 2016 que organitza Òmnium. I fa pocs dies apareixia a les prestatgeries. El tràngol de la desaparició d’un nen català a la mar Egea és fusionat per l’autor amb un altre drama, els dels refugiats que arriben en pasteres a les costes de Grècia. Una trama àgil, amb moments de gran intensitat emocional.
FOTO: Jordi Play
En la gènesi de la novel·la què hi havia abans, el drama familiar o el dels refugiats? O ja sabia que anirien de la mà?
—Aquesta idea la vaig tenir fa molts anys: una persona que ha triomfat i ho dóna tot per la feina, que té una família fantàstica i ha creat aquesta il·lusió de vida feliç, s’adona de cop que tot això és molt relatiu i passa a l’altra banda, va a l’infern, per dir-ho d’alguna manera. Ho vaig pensar amb relació a un amic meu que queia al mar i el recuperaven els immigrants d’una pastera, en l’època en què eren els magribins els que venien. Fa vint anys d’això o més. I quan va tornar el fenomen a la Mediterrània jo havia canviat com a escriptor i li feia voltes a una novel·la sobre l’esfondrament personal. I se’m van sumar les dues coses. De cop, una cosa és metàfora de l’altra. Una manera contundent d’explicar el naufragi personal, el sentiment de culpa, la descoberta de quines coses són importants i superficials a la vida, perquè l’èxit no ho és tot. I, paral·lelament, el naufragi d’Europa, d’un continent amb governs de dreta que tenen por de l’extrema dreta, que pensen que si deixen entrar els refugiats alimentaran els seus vots, la qual cosa és una paradoxa. L’Angela Merkel és de dretes però n’ha acollit un milió. A més a més, no és un problema de dret d’admissió, sinó de dret d’humanitat.
—Arribar al tema de les pasteres a través d’un drama del món occidental, d’un home que perd el fill a les vacances, té algun sentit metafòric o era simplement una estratègia narrativa?
—Això se’m va ocórrer estant a Grècia, a les illes de Patmos i d’Ikaria, quan veies com arribaven dos tipus de tripulants: els que ho feien en iots i, a la vegada, hi havia dies que arribaven a les platges mil persones... Veient això, la història la tenia feta, d’alguna manera, fusionant allò amb la idea que havia tingut feia uns anys.
—Les primeres cinquanta o seixanta pàgines generen molta angoixa, són absorbents, però no degué ser fàcil mantenir l’interès fins al final.
—No, però en el fons és una novel·la més senzilla que altres que he escrit. Precisament, com que no hi ha una gran història, tot el secret era pouar en els sentiments. És una novel·la més escrita cap avall que en línia recta, fent més una mina que una carretera, per dir-ho amb un símil. Entenent per carretera l’argument o els canvis de rumb d’una història i per mina l’aprofundiment en els sentiments, en la vivència. Això requereix un esforç, però una vegada t’hi fiques, m’agradava molt analitzar com reacciona el pare protagonista, com va canviant. Igualment el nen. Un personatge difícil d’escriure perquè té una visió limitada. A un lector adult li costaria una mica reconstruir què passa pel seu cap, els seus dubtes, les seves perplexitats, perquè tot és una mica boirós. És una novel·la que vaig escriure més ràpid que unes altres. Al mateix temps, és més dolorosa d’escriure, perquè és molt sentimental. Aquestes primeres cinquanta pàgines que dius que fan patir, també fan patir a l’escriptor.
—Una altra cosa que fa patir és la reacció de la mare. Ernest, el protagonista, és una persona d’èxit però està separat, la mare del nen que es perd és l’ex-esposa. La relació amb el pare i el tema de la culpabilitat són molt potents.
—A través de la culpa, la novel·la vol convidar els lectors perquè reflexionem com ens relacionem amb els fills, quin tipus de protecció els donem, quin tipus de llibertat i de límits. No m’afegiré a l’opinió de la seva ex en el sentit que ell és el culpable, però té una part de la culpa. Ell és una persona tan irresponsable com divertida, tan immadura com creativa... Bé: la dona no, és més rigorosa, etcètera. Això es dóna en moltes parelles. No dic que les dones siguin d’una manera i els homes d’una altra, sinó que hi ha una diferència en l’actitud sobre el nivell de responsabilitat que assumeix cadascú. També hi ha un tema generacional. La meva generació va passar per una etapa
−alguns pares, no tots− d’una certa irresponsabilitat a l’hora de posar límits. En algunes coses ho vam fer molt bé, per exemple amb el no sexisme. En la qüestió de no posar límits, o no posar-ne tants, no es va fer tan bé. Això es veu en la novel·la, en la relació de l’Ernest amb la seva ex-dona. Però també en com es relaciona amb el nen de la Sophie, la seva parella actual. La relació ha canviat... La novel·la vol entrar en això...
—En les noves estructures familiars.
—Sí, en com funcionen, i en algunes de les causes més habituals de moltes separacions, que són diferències amb relació als fills.
—Sí, però també s’insinua que una de les causes de la separació és la carrera professional de l’Ernest...
—Sí.
—... ell és un publicista d’èxit absorbit pel treball, fins al punt de condicionar la vida familiar.
—Bé, és una persona egoista, que li agrada viatjar, i s’entén que no està massa ocupat de la família. Això ens pot passar una mica a tots, l’Europa triomfadora és una mica així.
FOTO: Jordi Play
—Un tercer fil narratiu és el periodístic. En la novel·la això s’exemplifica amb el personatge d’una jove periodista portuguesa.
—Volia que en la novel·la la qüestió de la guerra i dels refugiats hi fos ben plantejada. Però quan comences a fondre la informació i la documentació amb la història, acostuma a passar que les novel·les es converteixen en una mena d’exhibició de coneixements i xifres, i és pesat. Els lectors ho tenen molt més clar: volen la història, les emocions, els sentiments, no volen que una novel·la estigui farcida de dades. Però sí que volia que el fons fos molt sòlid. Llavors utilitzo l’estratègia d’una narradora que fa cròniques, una periodista jove, que comença. Com que no sóc periodista i no podia imitar l’estil d’un cronista de The New York Times faig una joveneta portuguesa i a través d’ella dono informacions que han sortit a la premsa.
—En els agraïments esmenta la periodista siriana Samar Yazbeck, autora de La frontera, per donar a conèixer el drama dels refugiats. I també La nueva lucha de clases, de Slavoj Zizek.
—La frontera és un llibre important, encara que va sobre la guerra, però dóna les claus, juntament amb el volum de Zizek, de per què el tema de les migracions de països com l’Afganistan o Síria són en bona part culpa nostra. És un tema que no explico a la novel·la ni em toca explicar-lo en l’entrevista, però aquests llibres ens posen en la pista. La complaença amb la qual ens relacionem amb Aràbia Saudita o Qatar, països productors de petroli que estan ajudant a armar els exèrcits que lluiten contra els rebels. És un escàndol.
—A més de les illes gregues, va visitar per documentar-se la frontera entre Grècia i Macedònia. Quina va ser l’experiència?
—Vaig estar vint dies després que tanquessin la frontera d’Idomeni, entre Macedònia i Grècia. Els macedonis encara deixaven passar poc abans de Setmana Santa i Hongria havia tancat fronteres, però alguns refugiats pretenien continuar amunt a través de Sèrbia. La Setmana Santa del 2016 estava escrivint la novel·la i em va semblar que no podia continuar sense veure les coses sobre el terreny. Hi ha novel·les que poden ser versemblants, però aquesta havia de ser veritat. Bona part del que deia havia de tocar de peus a terra. I anar-ho a tocar, parlar amb la gent, ajudar en el que pogués. Com va anar l’experiència? No parlo ja que et deixi colpit o no, això ja ens ho podem imaginar. El que impressiona molt és la consciència d’estar en lloc històric. Era molt èpic, no tant per la part de la desgràcia, que també, com per la part de l’ajuda. Hi havia unes 14.000 persones en tendes de campanya i, per exemple, havien vingut unes noies irlandeses amb la seva furgoneta per fer creps per a la gent. Uns altres venien de Corea per repartir menjar vegà, o per portar sabatilles, hi havia uns bombers de Sevilla, músics de Barcelona... Hi havia gent de tot el món ajudant, allò era una festa de cooperació.
—La novel·la reflecteix això per la banda dels cooperants.
—Sí. I també hi havia molta premsa, alguns dies que vaig estar allà passava dels tres-cents periodistes... La policia tenia una presència molt petita. Els grecs es portaven molt bé, i sobretot el poble d’Idomeni, amb els pagesos oferint preus especials per la fruita i la verdura... Els grecs s’han bolcat en aquesta crisi. Fou impressionant, sí.
—Hi ha un esforç en El setè àngel per evitar el maniqueisme. Hi ha mostres de solidaritat però també personatges entre els refugiats que, duts per l’esperit de supervivència, tenen comportaments dubtosos.
—És que la realitat és així. Els refugiats són com tothom és. I, en segon lloc, en les situacions difícils és més fàcil que es produeixin aquest tipus d’abusos i irregularitats. Com que no vull fer una novel·la en què hi hagi clarament bons i dolents, seria absurd, ridícul, doncs reflecteixo comportaments negatius. No surt en la novel·la, però em va colpir veure una família negociant amb una noia grega per passar-los la frontera al marge de tothom, disposats a pagar mil euros per llogar una casa... Hi havia grecs que ajudaven, però també que feien negoci. I refugiats amb diners que s’aparten del camí de tots. Hi ha classes socials, també a Idomeni. Bons i dolents. I després, les baralles: hi ha kurds, sirians i afganesos, gent que fa la mateixa guerra i uns altres que fan una guerra totalment diferent. Depèn de quin bàndol siguis. A Síria hi ha quatres exèrcits en lluita, la qual cosa indica com és de complicada aquella guerra. I al campament es veien les banderes d’uns i d’altres.
—Fins i tot hi ha espai per parlar de l’acaçament sexual a través del personatge de la periodista portuguesa.
—Això em semblava fonamental. Tots els personatges estan tocats per alguna cosa. I aquesta història que explico, la del setè àngel de l’apocalipsi que avisa de la fi del món, li serveix a tothom per canviar alguna cosa, per millorar alguna cosa, una càrrega que no ens podem treure de sobre, la superficialitat, la ximpleria. I pel que fa a la periodista, una jove acomplexada, covarda, perquè el seu cap l’acaça sexualment, la història li serveix per fer-se forta i superar aquella situació.
—Hi ha moltes coses, però fa la sensació que El setè àngel és, tot plegat, la història del dolor d’un pare davant la pèrdua del fill.
—Si l’hagués de resumir, seria així. El cor de la novel·la és aquest, el dolor de la pèrdua. De les pèrdues de tota mena.
